Autor: larutlla2019

Per tercera vegada en la seva història, Sant Boi de Llobregat, acull una nova Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà.

Les Trobades d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà són una cita annual que reuneix investigadors, entitats i persones interessades en la recerca històrica, patrimonial i cultural del territori d’Eramprunyà —un àmbit que comprèn municipis com Gavà, Castelldefels, Begues, Viladecans, Sant Climent de Llobregat i Sant Boi de Llobregat que van formar part de l’antiga baronia d’Eramprunyà durant l’Edat Mitjana.

Des de la seva primera edició cel·lebrada a Gavà, l’any 2008, aquestes jornades s’han convertit en un espai de referència per compartir estudis, projectes i descobertes sobre el passat i el present del nostre entorn.

Aquestes trobades van ser impulsades per en Josep Campmany i Rafel Illa amb l’objectiu de l’intercanvi de coneixement i la divulgació del patrimoni, contribuint a teixir una xarxa viva de recerca arrelada al territori d’Eramprunyà.

Aquest any, la temàtica central serà “La vida cultural” al llarg de la història d’aquestes poblacions. Explorarem com les manifestacions culturals han influït en la identitat i el desenvolupament del nostre territori.

Dissabte, 15 de novembre de 2025
 Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, al Parc de la Muntanyeta

Accés lliure i obert a tothom!

---

PROGRAMA

MATÍ

9:15 – 9:30 | Rebuda i recollida de documentació 

9:30 – 10:00 | Presentació i inauguració de les jornades. Homenatge a Rafael Illa i Josep Campmany

---

Bloc 1 — Cafès, ateneus i espais de sociabilitat ⏰ 10:00 – 11:40

• 10:00-10:20 Ponència: Els cafès gavanencs 1859-1929. Vertebració política, sociabilitat popular i cinema mut. Benet Solina Garcia (Arxiu Municipal de Gavà)
  
• 10:25-10:45 Ponència: L’Ateneu Republicà de Begues. Oriol Valls Pérez i Elicinia Fierro Milà (Centre d’Estudis Beguetans)
• 10:50-11:10 Ponència: Perill! Immoralitat a la platja de Castelldefels. Normes i transgressions dels costums de bany al segle XX. Pere Pallarès González (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels)
• 11:15-11:35 Ponència: Aspectes culturals de la societat tradicional. Sant Climent de Llobregat fins a l’any 1960. Jaume Vendrell Bonet (+ de 1000. Històries de Sant Climent)

_________________________________________________________________________

☕ 11:40 – 12:10 Pausa-cafè

---

Bloc 2 — Música, bandes i festivitats populars ⏰ 12:10 – 13:50

• 12:10-12:25 Comunicació: Cultura de bandes. Història i anàlisi del panorama musical a Viladecans. Júlia Calvo Vélez (Grup Tres Torres)
• 12:30-12:45 Comunicació: Les Caramelles de Sant Climent de Llobregat. Àlex García-Miguel i Ricart (+ de 1000. Històries de Sant Climent)
  
• 12:50-13:05 Comunicació: Noves expressions de cultura i oci al segle XX: les orquestres de ball als municipis del Baix Llobregat sud. Maria Nadal Estrada (amb col·laboració de l’Arxiu Municipal de Gavà)
• 13:10-13:25 Comunicació: Unes partitures de caramelles de l’any 1907, testimonis documentals de l’esplendor de les societats corals a Viladecans. Antonia Altamirano, Xavier Calderé, Manuel Luengo (Arxiu Municipal de Viladecans)
• 13:30-13:45 Comunicació: La Ramona i el Baldiri. El naixement, els primers anys (1989-1992). Isabel Herrero Belda i Josep Botia Gómez (La Rutlla, Centre d’Estudis Santboians)

___________________________________________________________________

14:00 – 16:00 Dinar

_______________________________________________________________________

TARDA

Bloc 3 — Patrimoni i memòries culturals locals ⏰ 16:00 – 17:05

• 16:00-16:20 Ponència: Un recorregut per l’evolució cultural de Sant Boi de Llobregat. Maria-Lledó Barreda i Casanova, Carles Serret i Bernús (La Rutlla, Centre d’Estudis Santboians)
  
• 16:25-16:40 Comunicació: L’origen i l’evolució de les celebracions i festivitats tradicionals de Castelldefels. Jan Molero i Oliva (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels)
  
• 16:45-17:00 Comunicació: Pintura de Llucià Navarro. Una mostra beguetana de devoció per la Moreneta. Javier Clemente Hernández (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels)

_________________________________________________________________________

☕ 17:05 – 17:20 Pausa-cafè

---

Bloc 4 — Teatre, cinema i modernitat cultural ⏰ 17:20 – 18:30

• 17:20-17:40 Ponència: Història del teatre a Gavà. Creixement, esplendor i davallada. Jordi Ribó Campanyà (amb col·laboració de l’Arxiu Municipal de Gavà)
  
• 17:45-18:00 Comunicació: El teatre amateur. Sant Boi de Llobregat entre 1850 i 1980. Mª Lledó Barreda i Casanova, Carles Serret i Bernús (La Rutlla, Centre d’Estudis Santboians)
• 18:05-18:25 Ponència: Del Centre Patronat Obrer de 1912 a l’actual Centre Cultural Sant Joan. Jaume Lligadas Vendrell (Grup Tres Torres Viladecans)

---

18:30 – Cloenda + presentació de la trobada 2026

_________________________________________________________________________

PÒSTERS

• Pòster: Gar-i-got. Quaranta anys de festa, foc, cultura i tradició. Jan Molero i Oliva (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels i Agrupació de Cultura Popular de Castelldefels)

• Pòster: El Centre Cultural i Artístic de Viladecans, L’entitat cultural de la II República

a Viladecans. Xavier Calderé i Bel i Manuel Luengo Carrasco (Ajuntament de Viladecans)

---

RESUMS

MATÍ

Bloc 1 — Cafès, ateneus i espais de sociabilitat

Ponència: Els cafès gavanencs 1859-1929. Vertebració política, sociabilitat popular i cinema mut. Benet Solina Garcia (Arxiu Municipal de Gavà)

La sociabilitat i les diversions dels gavanencs de començament del segle XX giraven principalment al voltant de dos cafès: el de la Plaça (1859 i 1897) i el del Centre (1890). Però, com eren i quin paper jugaven realment aquests cafès-societat? A primer cop d’ull podríem pensar que es tractaven de mers llocs d’esbarjo o entitats promotores d’activitats socials i culturals. Una mirada més atenta ens revelarà que, malgrat l’aparença de simples establiments de lleure, els cafès gavanencs s’inserien plenament en les dinàmiques polítiques locals i, al facilitar la sociabilitat, formaven part d’una estratègia de captació de vot, amb clienteles lúdico-culturals i xarxes assistencials que s’hi hostatjaven. La fidelització d’una parròquia determinada, com veurem, anirà canviant en funció de la transformació d’aquestes mateixes dinàmiques. Un factor característic d’aquests cafès serà una rivalitat mútua que afectarà tots els camps d’actuació: condicionament de les sales, funcions de teatre i música, envelats, escoles societàries i, més endavant, al cinema.

A Gavà, com en d’altres poblacions del seu entorn, les primeres projeccions i sales estables de cinema les trobem a l’entorn dels cafès, els lloc de trobada per excel·lència. Ens hem proposat, en primer lloc, posar en context aquest fet amb una aproximació a la seva implantació a les darreries del segle XIX i, així mateix, donar a conèixer com s’hi va introduir el cinema (1909) i quins van ser els seus protagonistes fins a les acaballes del cinema mut (1929). La dècada dels anys vint es va caracteritzar per un desvetllament socioeconòmic i cultural que veurà com el cinema s’anirà convertint, poc a poc, en el mitja d’oci preferit de les classes populars i com apareixen noves sales més adequades que no pas els vells cafès.

Ponència: L’Ateneu Republicà de Begues. Oriol Valls Pérez i Elicinia Fierro Milà (Centre d’Estudis Beguetans)

El 3 de maig de 1931 s’aprovà la constitució de l’Ateneu Democràtic Republicà de Begues, societat adherida a Esquerra Republicana de Catalunya, una nova formació política que havia estat creada el mes de març anterior. És destacable que l’Ateneu beguetà es constituís abans de les eleccions municipals d’abril de 1931, les que van provocar la fugida del rei Alfons XIII i la proclamació de la República. Això significa que al poble de Begues ja hi havia un grup important de republicans convençuts.

I va ser aquest mateix grup de persones compromeses les que van finançar i construir elles mateixes l’edifici de l’Ateneu. Joan Esteve Pascual, conegut com “el Rei”, en fou designat president. Ell mateix va ser el candidat per Esquerra Republicana a les eleccions municipals del 12 d’abril. A Begues les votacions es van haver de repetir fins a tres vegades per presumpta tupinada i finalment s’acabà acordant un govern de consens amb en Sadurní Vendrell de la Lliga Regionalista com a alcalde. A les següents eleccions municipals, al gener de 1934, sortí vencedora la candidatura republicana (amb només set vots d’avantatge sobre la Lliga). Aquest cop el candidat republicà no fou el president de l’Ateneu, en Joan Esteve, sinó en Josep Sadurní Guasch, anomenat “el Marroig”. Per tant, l’existència de l’Ateneu Republicà a Begues ens deixa clar la important presència del republicanisme al poble, però no es pot deixar de banda que les forces conservadores, encapçalades per la Lliga, hi van mantenir un forta presència durant els anys 30. El desenllaç de la Guerra Civil provocà el tancament de l’Ateneu. L’edifici fou usat per altres propòsits i finalment tancat i abandonat. A l’Arxiu Municipal de Begues es conserva l’expedient de construcció l’Ateneu (1931), així com l’expedient de declaració de ruïna (1977-1984) i l’expedient de cessió d’ús de l’antic Ateneu (1995). Aquestes documentacions, entre altres, ens poden ajudar a fer reviure la breu història del nostre Ateneu Republicà.

Ponència: Perill! Immoralitat a la platja de Castelldefels. Normes i transgressions dels costums de bany al segle XX. Pere Pallarès González (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels)

L’arribada del turisme de masses a la platja a principis de segle XX va transformar el poble de Castelldefels en pràcticament tots els sentits. Un dels vessants menys explorats és el canvi que va suposar per les actituds i creences envers els costums de bany i els codis de vestimenta associats. A mesura que augmentava la popularitat dels banys de sol i de mar, es va anar produint una progressiva liberalització dels cossos que fins aquell moment romanien encorsetats i ocults darrere d’una indumentària rigorosament codificada. Això queda reflectit en diverses representacions artístiques de la platja de Castelldefels dels anys 20 i 30, així com amb la implantació de noves tendències i ideologies com el nudisme o el naturisme.

Aquesta revolució cultural transgressora va topar de ple amb la reacció dels sectors més conservadors de la societat del moment i de les diverses autoritats públiques, incloent el propi Ajuntament de Castelldefels, que no van dubtar en aprovar bans i normatives de bany amb la intenció de posar fre a la seva expansió. La platja, en principi un lloc d’esbarjo sense més pretensions, es va convertir en un veritable camp de batalla de la lluita per la moral pública. El punt àlgid d’aquesta repressió arribarà durant el franquisme, on van existir veritables «guàrdies de la moralitat» que patrullaven la platja i vetllaven per l’estricte compliment de les disposicions de la doctrina catòlica imperant.

Aquest article pretén doncs, fer un recorregut d’aquest estira-i-arronsa moral des de la dictadura de Primo de Rivera fins la Transició seguint la correspondència i les disposicions oficials de l’ajuntament de Castelldefels, la premsa i les diferents publicacions del moment, passant pels testimonis d’alguns dels seus protagonistes.

Ponència: Aspectes culturals de la societat tradicional. Sant Climent de Llobregat fins a l’any 1960. Jaume Vendrell Bonet (+ de 1000. Històries de Sant Climent)

Les característiques fonamentals de la societat tradicional es reflectien de manera evident en la vida quotidiana del Sant Climent d’abans del 1960 : la forma de viure dels seus habitants, les tradicions i costums que tenien, la influència de la religió i la manera com s’organitzaven les festes i celebracions populars… La desaparició d’aquest model d’organització social ha comportat una disminució del sentit de pertinença i ha afavorit el desarrelament social.

Bloc 2 — Música, bandes i festivitats populars

Comunicació: Cultura de bandes. Història i anàlisi del panorama musical a Viladecans. Júlia Calvo Vélez (Grup Tres Torres)

La cultura i la tradició popular conformen una part vital de cada poble, ja que és allò que li dona identitat i desvetlla en els ciutadans un sentiment de pertinença i orgull. No obstant això, quan parlem de les arrels culturals d’un municipi sovint recorrem als recursos més costumaris: gegants, castellers, sardanes… Llavors, on queda tot el patrimoni que es va generant fora d’aquestes bases tradicionals? Viladecans sempre ha comptat amb una activitat cultural molt viva, en gran part gràcies als seus habitants. Però és en l’escena musical on, fins a aquest moment, segueix creixent i evolucionant amb els anys, per a no deixar indiferent a ningú.

El panorama musical a Viladecans va desafiar la convencionalitat de tot allò al que havia precedit, obrint portes a noves formes de concebre la cultura i celebrar-la. La música de bandes, que va començar com un fenomen incipient, va esdevenir un tret identificatiu i rellevant des dels anys setanta fins l’actualitat. La comunió d’estils i personalitats va desembocar en l’enriquiment de la vida al poble, un poble que va apostar per la cultura menys normativa, la qual encara ara es pot veure representada en molt racons de la ciutat. Aquesta comunicació vol abordar la història d’aquestes mateixes bandes, el seu context i l’evolució de l’escena musical general a Viladecans. Tot i això, també té la intenció d’explorar

el perquè de la davallada actual d’aquesta manifestació cultural, cosa que ens remuntarà a conèixer el passat, per entendre i concebre el present i futur amb criteri.

Comunicació: Les Caramelles de Sant Climent de Llobregat. Àlex García-Miguel i Ricart (+ de 1000. Històries de Sant Climent)

Les Caramelles són una tradició extensament arrelada al territori català, en diferents variants, de la qual se’n té constància des del segle XVI. La festa té lloc pels volts de Pasqua Florida i, majoritàriament, consta d’un seguit de cantades davant de cases o masies, en algunes ocasions amb balls intercalats, que serveixen per celebrar la resurrecció de Crist i l’adveniment de la Primavera. Un membre de la colla, per tal d’arribar a finestres i balcons, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, per tal de recollir la gratificació que els ofereix el públic. Amb el resultat de la capta s’acostuma a fer un àpat col·lectiu o serveix per pagar les despeses de la festa. 

Les Caramelles són una tradició emmarcada en el cicle festiu de la Pasqua Florida cristiana, una festivitat que coincideix amb el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera, i on es celebrà la resurrecció de Crist, una al·legoria del ressorgiment de la natura i la vida després de l’hivern. Els cants alegres dels caramellaires són recompensats sovint, a banda de amb donatius econòmics, amb menjar greixós, com botifarres, aliments que indiquen també, la fi de la Quaresma. Sant Climent de Llobregat es tenen notícies de cantades de caramelles des de finals del segle XIX, a càrrec del cor anomenat “La Catalana”, vinculat al Bar Independent. L’any 1900 existia també un altre cor anomenat “La Cirereta” i conegut com a cor de “Cal Refilat” que continuaria cantant fins als anys 60, i també es té constància del cor conegut com el del “Casino”,contemporani a l’anterior. Cap als anys setanta, les caramelles van ser cantades per cors infantils i juvenils i l’any 1980 es crea el Cor de Caramelles actual, de veus masculines, composat per uns 40 cantaires.

Comunicació: Noves expressions de cultura i oci al segle XX: les orquestres de ball als municipis del Baix Llobregat sud. Maria Nadal Estrada (amb col·laboració de l’Arxiu Municipal de Gavà)

Les orquestres de ball, protagonistes dels envelats de les festes majors i també presents en nombroses altres celebracions al llarg de l’any, van ser agrupacions musicals de gran rellevància al nostre país durant la primera meitat del segle XX. L’arribada a Europa de la música popular americana i dels balls que l’acompanyen, facilitats pels primers sistemes d’enregistrament sonor, es va combinar amb la tradició musical local per donar lloc a un ric i variat repertori de cançons ballables, amb què aquestes orquestres animaven les festes populars. 

Al Baix Llobregat, com en moltes altres comarques de Catalunya, van sorgir diverses orquestres locals que esdevingueren protagonistes habituals de les celebracions als seus municipis d’origen o a localitats veïnes. Una de les més destacades fou l’orquestra gavanenca Bruach –nascuda com a Mickey-Jazz, abans de la Guerra Civil–, sota la direcció del vocalista i saxofonista, Antonio Arnal. A partir dels anys quaranta, amb la incorporació de Pere Bruach com a director, l’orquestra consolidà una llarga trajectòria i assolí un notable reconeixement no només local sinó també extracomarcal. El seu repertori divers, amb boleros, pasodobles, tangos o vals, i la seva presència habitual a festes i envelats del Baix Llobregat, la convertiren en una formació emblemàtica, que va estar activa fins ben entrada la dècada dels seixanta.

Comunicació: Unes partitures de caramelles de l’any 1907, testimonis documentals de l’esplendor de les societats corals a Viladecans. Antonia Altamirano, Xavier Calderé, Manuel Luengo (Arxiu Municipal de Viladecans)

L’Arxiu Municipal de Viladecans conserva quatre partitures corresponents a les caramelles que es van cantar al poble els Diumenge de Pasqua dels anys 1906 i 1907. Aquests documents pertanyen a la Col·lecció Ciutadana–procedència Enric Solina Conesa. Les breus composicions musicals, en forma de valsos i cobles, duen el títol de “Noyes presumides”, “d’Herodes a Pilats”, “A la punta d’un punxó” i “A les nenes de Viladecans”. Les dues primeres semblen que van ser escrites per ser cantades per la Coral La Perla, mentre que les dues restants no duen el nom del cor encarregat d’interpretar-les. Els documents testimonien el paper que va tenir el cant coral a Viladecans, des del darrer terç del segle XIX, moment en què Anselm Clavé el va difondre com a mecanisme de socialització de les classes treballadores. A Viladecans, aquestes societats corals van reeixir amb la legalització de la Societat Recreativa La Fraternitat, l’any 1895, amb seu al Saló Teatre Bonet de la Carretera de Barcelona, més tard anomenat Ca l’Esparter i encara més tard bar de cal Molas. Poc temps més tard nasqué al cafè de cal Sastre –també situada Carretera– la Societat Coral La Perla, amb reglament aprovat l’any 1907 i legalitzada l’any 1910. Tot i l’efímera vida d’ambdues entitats, entre La Fraternitat i La Perla, sabem que va existir una gran rivalitat. Aquesta competència va transcendir, fins i tot durant la cantada de caramelles, i en especial durant la primera dècada del segle XX. La tradició oral ha transmès al llarg dels anys, la idea que el Saló Teatre Bonet era el cafè dels pobres i els d’esquerres –segurament de tendència republicano-federal–, mentre que el cafè de Cal Sastre era el cafè dels rics i de dretes, de ben segur, de tendència catalanista conservadora. Les lletres que podem llegir avui en entre aquestes partitures que l’Arxiu conserva mostren indicis aquests dos pensaments polítics contrastats. Alhora, són testimoni de les tensions socials i polítiques viscudes a inicis del segle passat, tant a Viladecans com al país sencer, entre l’integrisme catòlic, el republicanisme progressista i el catalanisme regionalista.

Comunicació: La Ramona i el Baldiri. El naixement, els primers anys (1989-1992). Isabel Herrero Belda i Josep Botia Gómez (La Rutlla, Centre d’Estudis Santboians)

Les santboianes i els santboians, sabem qui són la Ramona i el Baldiri, hem vist la parella de gegants encapçalant les cercaviles pels carrers i ballant a les places a moltes de les nostres celebracions col·lectives, dins i fora de la ciutat, però què en sabem realment d’ells? Des de fa trenta-cinc anys aquestes figures formen part del paisatge festiu santboià, descobrim els seus orígens: qui els imagina, els construeix, els fa la música i la coreografia del ball, com és la seva presentació. Tan important com la forma dels gegants, és l’ànima, la colla que dona vida i personalitat a aquestes figures. Sant Boi, tot i que havia tingut una parella de gegants anys enrere, no tenia tradició de colla gegantera. Però totes les tradicions comencen quan algú fa una bona proposta que arrela. La Colla de Geganters i Grallers de Sant Boi de Llobregat, neix a voltant d’un nucli de l’escola Barrufet, formada per una quarantena de persones, entre mestres, mares, pares i criatures. La Ramona i el Baldiri i la colla que les porta i les fa ballar, han estat la llavor que ha fet créixer l’extensa família de la imatgeria festiva actual i les colles que en fan ús, i que conforma una part de la identitat inequívocament santboiana dins i fora de la ciutat. Reviure els primers passos dels gegants nous i de l’entitat que en té cura, ens ajuda a conèixer millor una part del patrimoni material i immaterial de la cultura popular i un bocí de la història més recent de Sant Boi.

TARDA

Bloc 2 — Patrimoni i memòries culturals locals

Ponència: Un recorregut per l’evolució cultural de Sant Boi de Llobregat. Maria-Lledó Barreda i Casanova, Carles Serret i Bernús (La Rutlla, Centre d’Estudis Santboians)

Ens agrada entendre el concepte «cultura» com el recull d’idees, formulacions, tradicions i

pràctiques sorgides de la nostra condició humana, de l’evolució del pensament. En aquest

treball farem una aproximació a l’evolució de l’estructuració social, de la comunitat humana agrupada a l’actual ciutat de Sant Boi de Llobregat. A nivell local no són molts els testimoniatges conservats de manifestacions culturals anteriors a l’època contemporània i, gairebé sempre, vinculats al calendari festiu, religiós i on, de forma controlada, trobarem alguns espais d’esbargiment i lleure, una mica més «liberals». Coincidint amb els anys de la primera carlinada (1833-1840) s’evidencia el «take off» de la cultura burgesa que traurà la gent del carrer i la tancarà en locals (cafès, casinos, ateneus, …) i que, fins arribar al segle XX, tindran gairebé l’exclusiva del lleure.

Un motor destacat serà la música i, en especial, el moviment coral que s’anà consolidant al voltant de la figura de Josep Anselm Clavé (1824-1874). Amb l’arribada del segle XX apareix l’esport (que permetrà tornar a recuperar l’espai públic per a determinades expressions) i el cinema, i s’esdevindrà una diversificació de les associacions locals amb posicionaments ideològics complexos. Amb la derrota republicana de 1939, la cultura oficial «nacionalcatòlica» s’imposava i desapareixien moltes expressions, així com d’altres hagueren de sobreviure des de les catacumbes. A partir de 1950, i amb el canvi demogràfic i urbanístic experimentat per Sant Boi (com a tota l’àrea metropolitana de Barcelona) comportarà una adequació a una nova realitat social, encara en construcció. Els darrers anys del franquisme i la transició es viurà una eclosió social, a tots nivells, i on una de les premisses bàsiques fou la recuperació del carrer, sense excepcions.

Comunicació: L’origen i l’evolució de les celebracions i festivitats tradicionals de Castelldefels. Jan Molero i Oliva (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels)

Les celebracions festives locals són una expressió significativa de la vida cultural d’un poble. Aquestes revelen tant els trets idiosincràtics, únics i característics de les diferents poblacions, així com els trets compartits i homogenis d’un territori. El present treball té com a objectiu localitzar l’origen i analitzar l’evolució de les celebracions i festivitats tradicionals de Castelldefels, posant èmfasi en els moments de transició entre les diverses formes de celebrar les festes. Com a objecte d’estudi s’ha escollit la festa major, les celebracions relacionades amb el mar i els aplecs populars — el de Bruguers i el de Sant Salvador (actualment desaparegut)—. Així doncs, l’estudi pretén posar en valor la llarga tradició d’aquestes festes i destacar-ne la importància cultural.

L’origen de totes aquestes festivitats el trobem en la religió. A partir de solemnitats cristianes destacades —les celebracions marianes de l’Assumpció i la Immaculada Concepció, la Pentecosta, la transfiguració del senyor, diferents sants, etc.— s’han anat formant celebracions que amb el temps han transcendit el culte religiós per convertir-se en esdeveniments cívico-lúdics. Aquestes dates són celebrades arreu, però amb el temps algunes característiques d’aquestes festes han esdevingut trets diferenciadors en l’àmbit local. La majoria de les festivitats estudiades han arribat als nostres dies —excepte el cas de l’aplec de Sant Salvador—, però ho han fet de diversa manera. Per exemple, la festa major gaudeix d’una bona salut, mentre que les festes del mar s’han convertit principalment en un reclam turístic de la platja o l’aplec de Bruguers ha perdut rellevància dins del municipi. Aquest estudi es val de diferents fonts històriques per complir l’objectiu marcat. Aquestes van des de la documentació eclesiàstica antiga, fins als programes de festa major, tot passant per les actes del ple municipal i el butlletí de la ciutat, entre d’altres.

Comunicació: Pintura de Llucià Navarro. Una mostra beguetana de devoció per la Moreneta. Javier Clemente Hernández (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels)

La pintura mural de Llucià Navarro ha mostrat sovint aspectes relacionats amb els oficis i devocions pròpies de Catalunya. L’obra que deixà a la capella de la marededéu de Montserrat, al temple parroquial de Sant Cristòfol de Begues, n’és un exemple reeixit. La comunicació presenta una lectura de la temàtica present a l’obra i estableix paral·lelismes i altres vincles amb la producció del pintor.

Bloc 4 — Teatre, cinema i modernitat cultural

Comunicació: Història del teatre a Gavà. Creixement, esplendor i davallada. Jordi Ribó Campanyà (amb col·laboració de l’Arxiu Municipal de Gavà)

A moltes poblacions de Catalunya el teatre va ser un aglutinant associatiu que va contribuir a elevar la cultura, la implicació ideològica i, àdhuc, les relacions personals. Gavà no en va restar aliena. A finals del segle XIX ja comencen a aparèixer manifestacions locals relacionades amb el teatre. Amb l’arribada del nou segle, i amb la disponibilitat de nous espais, hi ha un notable esclat de l’interès teatral, tant per representar obres amb aficionats locals com per portar companyies professionals.

Aquesta comunicació pretén fer un repàs del fet teatral a Gavà que ens ofereixi una pinzellada de la seva magnitud i influència en la població. Un breu recorregut per aquest espai creatiu que inclou el que en sabem i el que ha representat per a la localitat.

Comunicació: El teatre amateur. Sant Boi de Llobregat entre 1850 i 1980. Mª Lledó Barreda i Casanova, Carles Serret i Bernús (La Rutlla, Centre d’Estudis Santboians)

El teatre ha estat (i és) una forma d’entreteniment amb un valor especial, assistir a veure una obra de teatre ens aporta una experiència única, sensorial, que ens enriqueix. Si aquest valor el traslladem a una època en que els entreteniments eren pocs, aquest valor augmenta. Però el teatre no només era per anar-lo a veure, també es pot practicar de forma amateur. I té la seva importància: el teatre amateur és una expressió viva del cor d’un poble. Quan un grup de veïns es reuneix per assajar, construir escenografies, memoritzar diàlegs o simplement compartir rialles entre bastidors, no només està preparant una obra, està teixint vincles, construint comunitat i donant vida a l’esperit col·lectiu. En cada representació, el públic no només veu actors sobre l’escenari, sinó persones que coneix, cares familiars que es transformen per unes hores en personatges, i que ens recorden que el talent, la passió i l’art també neixen a casa nostra. El teatre amateur ens acosta, ens emociona i ens fa créixer com a poble. En el present article volem mostrar com el teatre amateur va tenir el seu paper dins de la nostra canviant societat de entre el 1850 i 1980, passant per moments de dictadura, de llibertat republicana, de guerres i postguerres, i com el teatre continua el seu camí.

Ponència: Del Centre Patronat Obrer de 1912 a l’actual Centre Cultural Sant Joan. Jaume Lligadas Vendrell (Grup Tres Torres Viladecans)

El febrer de 1912 es funda el primer centre catòlic de Viladecans amb el nom oficial de Centre Patronat Obrer. Els seus objectius seran “facilitar á sus socios la mayor suma de ventajas posibles en el órden religioso, moral, social, económico é instructivo-recreativo” tal com queda reflectit en el primer article dels seus estatuts. Al mateix temps, els seus associats podran gaudir de la biblioteca, conferències, teatre, etc. El Centre Patronat Obrer durarà cinc anys. Discrepàncies insalvables amb les autoritats eclesiàstiques provocaran la seva dissolució a partir d’un decret signat pel bisbe Enric Reig. El relleu arribarà dos anys després amb la fundació del Centre Catòlic i Social. La nova entitat catòlica, a causa de diversos entrebancs, serà poc productiva els primers anys. El gran canvi vindrà l’any 1930 amb un grup de joves viladecanencs, aplegats a l’entorn de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Aquest grup de joves desenvoluparan les seves activitats amb els nous locals del Centre Catòlic com a lloc central de trobada. Ens trobem davant d’un període molt fructífer amb activitats esportives, culturals i sobretot moltes representacions teatrals. 

Després del parèntesi de 1936-1939 amb la destrucció de l’església i els locals del Centre, es reprendran les activitats utilitzant locals municipals fins a la inauguració, el dia 5 de novembre de 1950, del nou “Centro Parroquial Catequístico” amb la representació de l’obra Batalla de Reines d’en Pitarra. Des d’aleshores, si obviem un petit parèntesi a finals dels seixanta, les activitats han estat ininterrompudes fins arribar a l’actual Centre Cultural Sant Joan. Avui, el teatre de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, entitat que ja compta amb cinquanta anys de vida, continua mantenint aquesta disciplina artística com el pal de paller de tot el conjunt d’activitats que es desenvolupen en el Centre Cultural Sant Joan de Viladecans.

Pòsters

Pòster: Gar-i-got. Quaranta anys de festa, foc, cultura i tradició. Jan Molero i Oliva (Grup de Recerques Històriques de Castelldefels i Agrupació de Cultura Popular de Castelldefels)

Ara fa quaranta anys, a Castelldefels va aparèixer una nova figura festiva, que amb el temps s’ha convertit en tot un símbol per la ciutat: el Gar-i-Got. Amb la seva imponent presència, però sempre recordant el seu caràcter bonhomiós i festiu, el drac forma part de bona part dels esdeveniments culturals i festius. Des de la seva arribada, el Gar-i-Got ha estat un element imprescindible de les festes populars, omplint els carrers de llum, espurnes i emoció. És una figura estimada per grans i petits, però especialment pels infants, que veuen en ell una icona màgica que forma part del seu imaginari col·lectiu. Per celebrar aquesta efemèride, l’Agrupació de Cultura Popular de Castelldefels ha organitzat una exposició itinerant per diversos punts de la ciutat per donar a conèixer la història del Gar-i-Got. Aquest pòster és un breu resum d’aquesta exposició per fer una aproximació inicial a la història de la bèstia.

Pòster: El Centre Cultural i Artístic de Viladecans, L’entitat cultural de la II República

a Viladecans. Xavier Calderé i Bel i Manuel Luengo Carrasco (Ajuntament de Viladecans)

La proclamació de la II República va significar una alenada d’aire fresc en molts aspectes de la vida política, social i cultural de moltes poblacions catalanes que havien estat, generalment, sotmeses, des de temps immemorial, a les influències religioses. L’adveniment de la República permetrà que els ciutadans puguin desenvolupar les seves accions culturals o artístiques més enllà de l’àmbit resclosit dels cercles religiosos, fomentant l’associacionisme en les seves diverses vessants. Nosaltres, amb aquest pòster, volen parar atenció a un entitat local, el Centre Cultural i Artístic de Viladecans, de curta durada – només va estar activa durant els anys de la República en pau -, però, que de ben segur que va suposar un revulsiu a la vida cultural local, molt vinculada, en aquelles, dates a la parròquia de sant Joan. Presentarem com es va engegar, passaren revista a les seves accions i activitats, els personatges que va aglutinar i com es va dissoldre per l’acció del cop d’estat militar i feixista.